Paradoxes de la vida

Desconec si algú ja n’ha parlat però deixeu-me posar damunt la taula per reflexionar un moment una d’aquelles contradiccions que fan que la gent del carrer no entengui les coses.


Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona i sembla que amb un èxit considerable la Convenció preparatòria de la Cimera contra el Canvi Climàtic que s’ha de celebrar a Copenhaguen i a la qual s’han d’establir les noves bases sobre el medi ambient i com afrontar el canvi climàtic.


Resulta que després de tot el que s’ha arribat a parlar en aquestes jornades sobre el medi ambient i amb una transcendència internacional aquest cap de setmana arriba la neu a Montjuïc, es celebra el Barcelona Snow Show, “un esdeveniment pioner a Espanya que comptarà amb els millors riders de surf de neu i esquí freestyle del món en un espectacle a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. L'estadi es convertirà en una gran pista d'esquí amb una rampa gegant de 35 metres d'alçada, la més gran d'Europa, gràcies a la qual Barcelona vol esdevenir capital dels esports d'hivern.”


El fet és que ens hem passat mitja setmana parlant de com combatre el canvi climàtic i l’altra mitja preparant i omplint de neu artificial l’Estadi Olímpic. Paradoxes de la vida, no?

Oasi Català?

Quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.

Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana. És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit.

És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (*aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)

El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política. Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.

Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.

Lisboa

Aquest cap de setmana he estat a Lisboa, una ciutat que m’ha sorprès molt positivament. M’havien venut una ciutat vella i bruta i en canvi l’he trobat antiga (amb unes quantes pinzellades modernes urbanísticament parlant) i cuidada. Espero que no fos la casualitat que aquest cap de setmana estaven d’eleccions municipals.

És veritat que es tracta d’una construcció majoritàriament del s. XVIII degut a la reconstrucció que va patir fruit del terratrèmol del 1755 i que hi ha alguns edificis que semblen o senzillament estant abandonats i que el tipus de façana enrajolada suposa un cert contrast amb el que estem habituats. Fins i tot algun barri sembla està al llindar de la pobresa però no es pot generalitzar.

Una ciutat que sap explotar els seus encants, el seu entramat de tramvies per la ciutat vella (recomanable el nº28) o el centres d’interès com la Torre de Betlem, el Monestir de Los Jerónimos, el Castillo de San Jorge, el Pont 25 d’abril o el Basco da Gama, i la reconversió de les instal·lacions de la Expo que si va celebrar el 1998... i és que ho han sabut fer bé, una “zona Fòrum” ben explotada i aprofitada.

Ben segur que em deixo moltes coses però aquesta quatre línies em serveixen per introduir dos punt finals, d’una banda uns espais públics, sobretot parcs i jardins força ben cuidats i per altra banda un toc d’atenció per uns fenòmens que també es viuen a Barcelona i que en algun altre post he comentat: no em va agradar gens que m’oferissin droga obertament pel carrer i veure l’acció dels carteristes abusant dels turistes. Per sort al igual que aquí les coses positives superen amb escreix les negatives.