Quan es va fer el primer tripartit i PSC, ERC i IC-V van ocupar El Palau de La Generalitat, algunes veus de l’esquerra més... van parlar de la fi del famós “Oasi Català”.
Amb els esdeveniments d’aquests darrers mesos s’ha demostrat que l’”Oasi Català” estava viu i ben viu. Sóc dels que creu que malauradament aquesta Societat civil d’un altre “nivell” dictava, dicta, els destins de la societat catalana. És a dir, que amb gran mesura influïen, influeixen, en el pervenir de Catalunya fins a extrems desconeguts com per exemple acceptar el tripartit.
És una correlació de les seves forces internes el que equilibra o desequilibra les balances. Per que no ens enganyem, aquest “Oasi Català” està conformat per persones que representen alhora tot l’espectre ideològic en funció dels propis interessos. (*aquí voldria fer una exempció de totes aquelles persones de bona voluntat i que de manera desinteressada treballen pel bé general i per l’interès comú del País, conscient que les generalitzacions no són mai bones)
El que està clar és que, en aquesta ocasió, el desequilibri que hi ha hagut, fruit de l’actitud delictiva de dues persones que ja han confessat, s’ha fet públic. Això els hi ha provocat una autèntica crisi interna que ha desembocat en el que jo qualifico d’una crisi de la societat civil catalana, representada per aquest “Oasi Català”. I s’ha volgut conduir a la vegada, per distreure l’atenció, cap a la vessant política. Una vessant política a la que alguns partits, els del tripartit, poc temps els ha costat agafar-s’hi per tal de camuflar una situació de crisi i desgovern, creient que amb aquesta erosió evitaran la caiguda lliure. Obliden per variar el mal col·lateral que causa a una classe política més que qüestionada que mai i amb raó.
Ara toca donar explicacions, és clar, i per poder-ho fer s’ha de fer en optimes condicions per tal de permetre que la ciutadania de carrer prengui el timó i decideixi de veritat sobre els seus propis destins.
