El passat dimecres vaig assistir en representació del meu grup a la clausura del curs de Llengua Catalana que s’ha impartit a l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya. A l’acte hi va assistir també el cònsol del Pakistà, que començarà un curs de Català el setembre, una representant de la Secretaria de Política lingüística i un representant de la Secretaria d’Immigració i una trentena més de persones, majoritàriament homes.
Més enllà del fet que el president de l’entitat, Javed Ylias, ha estat la meva primera parella lingüística i hem quedat com uns bons amics que ens veiem de tan en tan per comentar la jugada, volia llençar dues reflexions.
D’una banda l’ús del Català com un instrument vertebrador i cohesionador de la nostra societat que suposa un pas endavant en la construcció d’un projecte comú de País, així obviem l’obligatorietat de parlar del concepte de integració que tant m’avorreix. Conjuntament amb la voluntat d’aprendre.
Per altra banda la capacitat de l’immigrant d’adaptar-se però amb un instint d’agudesa important. En altres paraules que son gent molt espavilada i saben com aprofitar les ocasions, i un clar exemple és la capacitat de generar activitat d’aquesta entitat i la seva virtut de fer participar a totes les formacions polítiques que si vulguin sumar, independentment del seu rol de govern o d'oposició. Sense temors, que ja en tenen prous al seu país d’origen. Em sembla que aquesta és una bona lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada