Bodes

Una de les tasques més enriquidores com a regidor està essent la sort de poder casar. Reconec que dins del meu partit hi ha companys i companyes que exerceixen el seu dret d’objecció de consciència o fins i tot senzillament no els agrada, cadascú és lliure.

En el seu moment també vaig tenir el meu propi discerniment moral de si ho havia o no de fer. El meu discerniment no va diferenciar entre les tipologies de parelles sinó en el fet. És a dir, a dia d’avui en el nostre país tothom té dret a casar-se d’acord amb el que estableix la llei. I afegiria que en un context social com el nostre un pas com aquest és d’admirar i cal fomentar-lo ja que és una voluntat d’oficialitzar una relació, un compromís.

El fet és que a mi m’agrada, i és una sort que dins de les meves tasques hi hagi aquesta facultat, això sí, delegada per l’alcalde. És un dels pocs moments en que tinc la possibilitat de “enfrontar-me” a un cert públic realitzant una activitat que, com a mínim per a dues persones serà amb probabilitat el dia més important, i espero que feliç, de la seva vida (a banda de la signatura de la hipoteca).

Això sí, independentment de la importància de la normes en aquests actes, un servidor procura humanitzar el màxim la cerimònia i fer que siguin els nuvis els veritables protagonistes del moment, com crec que hauria de ser. Us haig de confessar que acabo celebrant bodes un mínim d’un cap de setmana al mes, fent substitucions, i si no és així ho trobo a faltar. Què hi farem? Potser vaig equivocar la vocació.