diumenge, 6 de setembre de 2009

Bodes


Una de les tasques més enriquidores com a regidor està essent la sort de poder casar. Reconec que dins del meu partit hi ha companys i companyes que exerceixen el seu dret d’objecció de consciència o fins i tot senzillament no els agrada, cadascú és lliure.


En el seu moment també vaig tenir el meu propi discerniment moral de si ho havia o no de fer. El meu discerniment no va diferenciar entre les tipologies de parelles sinó en el fet. És a dir, a dia d’avui en el nostre país tothom té dret a casar-se d’acord amb el que estableix la llei. I afegiria que en un context social com el nostre un pas com aquest és d’admirar i cal fomentar-lo ja que és una voluntat d’oficialitzar una relació, un compromís.


El fet és que a mi m’agrada, i és una sort que dins de les meves tasques hi hagi aquesta facultat, això sí, delegada per l’alcalde. És un dels pocs moments en que tinc la possibilitat de “enfrontar-me” a un cert públic realitzant una activitat que, com a mínim per a dues persones serà amb probabilitat el dia més important, i espero que feliç, de la seva vida (a banda de la signatura de la hipoteca).


Això sí, independentment de la importància de la normes en aquests actes, un servidor procura humanitzar el màxim la cerimònia i fer que siguin els nuvis els veritables protagonistes del moment, com crec que hauria de ser. Us haig de confessar que acabo celebrant bodes un mínim d’un cap de setmana al mes, fent substitucions, i si no és així ho trobo a faltar. Què hi farem? Potser vaig equivocar la vocació.

1 comentari:

maia ha dit...

hola como estas ,yo pienso que si lo que haces lo hacen con pleno convencimiento, satisfaccion personal y ejerciendo tu deber ya lo estas haciendo perfecto.jajaj
Si el matrimonio dura 100 años 0 10 dias no es culpa tuya.
Yo te aconsejo que sigas adelante, quizas el dia que me case hasta lo oficias vos, pero para eso falta muchooooooooooooooooooooooooooo ajjaja